Recordo que em vaig emportar una agradable sorpresa amb
l’anterior novel.la d’en Miquel Aguirre, Els morts no parlen (Llibres del Delicte, 2015). Des de llavors han passat
quatre anys i ja tenia ganes de retrobar-me amb la narrativa del autor. Diu l’autor
que Animals dels marges descansava en
una calaix de casa seva des de fa un temps i que un bon dia va decidir donar-li
una volta més doncs la història mereixia la pena.

I és així, doncs de nou m’ha guanyat amb un inici de
novel.la molt pertorbador amb una sèrie d’escenes, diria que normals, però
reescrites pel l’autor creant atmosfera i tensió. Dic això de normals perquè
aquesta és la gràcia del fet, que et trobes en una situació de la que un no
extrauria res i l’autor li treu tot el suc que pot i més.

L’escena continua en un in crescendo que sembla que no tingui fi. Diria que cada vegada va
guanyant més en interès i qualitat, més diversió en general. No vols que
s’acabi mai.

Per això, quan s’acaba, et sents com una mica orfe
d’aquell moment autèntic.

Llavors hi ha un canvi de registre i ens endinsem en més
diàlegs entre personatges que ens van explicant les accions des de el seu punt
de vista, tot mantenint el nivell d’interès d’aquella fantàstica primera part
de la novel.la. La tècnica d’explicar les històries basades en el diàlegs m’ha
recordat als diàlegs d’algunes magnífiques pel·lícules que basen la seva força
en això, els diàlegs. No vull dir noms per no etiqueta més les coses.

«Les organitzacions serioses no avaluen els errors en funció del que ha
acabat succeint sinó del que hagués pogut succeir».

Al llegir Animals
dels marges
us trobareu amb una organització criminal un tant especial. No
vull explicar gaire cosa per tal que us emporteu la sorpresa. Però es molt
peculiar tant l’organització com la forma que tenen d’enviar uns avisos
criminals. He escoltat dir a l’autor que ho va fer així per construir una
metàfora, doncs aquests objectes que utilitzen per fer-ho cada vegada donen més
por a certes persones.

L’autor va dir a la presentació de la novel.la que havia
fugit del humor negre de la primera, però crec que no ho aconsegueix (i jo
m’alegro). Sí, potser no és tant marcat, però té frases, moments d’un humor
negre i en alguns casos diria que fins i tot humor grotesc molt destacable.

Una novel.la plena de perdedors que l’únic que poden fer
és caminar pels marges de la vida intentant tenir un cop de sort que els hi canviï.


 SINOPSIS


Una fosca organització de sicaris amb mètodes i codis a mig camí entre la brutalitat i el grotesc. Un dels seus homes incompleix les regles i abandona un cadàver dins d’un cotxe. La infracció el condemna a una tasca sinistra imposada per l’organització.



Envoltat de perdedors, marginals i pures desferres del sistema, l’infractor es veurà immers en una turbulència de missatges xifrats, amenaces, execucions simbòliques i avisos amb l’únic objectiu que no es desdigui i compleixi amb el devastador encàrrec que se li ha imposat.

¿Te gusta Cruce de Caminos? ¿Quieres seguirme como escritor? ¿Quieres participar en sorteos exclusivos?

Subscríbete a mi lista de correo y descubre sus ventajas


MÁS INFORMACIÓN Y SUSCRIPCIÓN

¿Quizás te interese?